El Gra de café

Quasi totes les històries comencen amb hi havia una vegada... però aquesta
no, aquesta història comença amb un gra de café, un simple gra de café. Aquest gra es va plantar a Colòmbia, un dels llocs on més café es fa. Cada dia Samuel, un jove de 26 anys, anava a arruixar el gra de café que el seu avi li havia regalat. Samuel tenia els ulls blaus, monyo daurat i no molt alt. Era simpàtic com el seu avi, i es feia amic de tots molt ràpidament. Cada dia Samuel anava a vore com progressava la seua planta, fins que un dia començà a brotar. I així passaren dies, mesos, anys, fins que la petita planta es transformà en un arbre menut i baixet que donava un café molt aromàtic i no molt amarg.

Quan l’arbre ja donava molts fruits rojos amb dos grans de café junts de color marró claret dins, Samuel i els seus pares començaren a collir-los per vendre’ls i traure diners per poder comprar més llavors i plantar-les. Els grans de café eren envasats amb una etiqueta que deia:

Café de Colòmbia
mmm...

eixa etiqueta i l’aroma que tenia atreia molta gent apassionada pels cafés exòtics d’altres països. Cada dia el café de Samuel era més conegut: en vore que es venia tant el declararen el millor café del món sencer. Un temps despres va decidir casar-se. La seua nòvia es deia Elena, tenia els ulls verds, cabell ros i era molt guapa. També tenia 26 anys. Era simpàtica, fàcil de convéncer i molt treballadora. Tots dos treballaven al camp. Varen tenir 3 fills, que quan es feren més majors també els ajudaren. Cada dia recorrien 6 quilòmetres per la serralada de Cocuy, fins arribar als arbres de café, també coneguts com cafetars. D’aquesta manera treien el seu negoci avant.

Aqueix treball anava passant de generació en generació fins que un dia els amos de la tenda Barbacoes gallineres van decidir fer unes xulles torrades a la muntanya i, sense voler, van cremar-la. Quan la família de Samuel es va enterar es posaren molt tristos i, al mateix temps, prou enfadats. Estaven pensant de començar de nou el seu treball, però van recordar el que Samuel, el seu avi que ja havia mort, va dir:

-Em va costar 10 setmanes que brotara la planteta i 5 anys més que isqueren els arbres i els fruits.

Per això van pensar que no pagava la pena tornar a fer funcionar el negoci i que s’havia acabat, però, en realitat, Samuel havia guardat al fons de l’armari una caixeta menuda de cuir amb 6 o 7 llavors d’aquell café tan bo, però eixa ja és una altra història.