la nena de l'armari

Era una nit d'hivern, feia fred i se sentia el vent xiular. No sé qui sóc ni on estic. No sé quants anys tinc, no sé res. L'únic que sé és que a l'exterior només hi ha neu roja i se senten de lluny estranys sorolls, pareguts a un bang bang! Està clar que no vull eixir.
Si isc només podré trobar por i solitud. Ara estic en un lloc fosc, té dos parets laterals molt altes, com que no arribe a tocar el sostre, supose que sóc baixeta, ja sé una altra cosa. Tinc fred i no sent els dits de les mans. Fa tres dies que no menge res, i només conseguisc l'aigua que cau per algun forat del lloc on estic. Però és una aigua molt gelada, crec que és el gel o la neu que es transforma en aigua i cau. Sé que hauré d'eixir algun dia, perquè si no em moriré de fam. L'única cosa que tenia a les butxaques era un parell de gomes, un llapis, tres boletes de vidre, una caixa de llumins, dos dents d'or que havia trobat al carrer abans de venir ací i unes quantes monedetes. Estava tot fosc, així que no sabia si era de dia o de nit. Passa el temps, i la panxa fa un soroll estrany. Tinc fam, he d'eixir, però, i si em convertisc en eixe gel roig? Vaig espentar un poc les portes, però en sentir aquells crits que deien:-correu correu que vénen!- i desprès una altra vegada l'estrany soroll bang bang. Vaig esperar un poc més. -He d'eixir, vaig pensar, -compraré tot el menjar que puga i tornaré corrents. Decidida vaig obrir les portes, vaig eixir...
Un armari, estava amagada dins un armari! Vaig mirar el llit, què estrany! Les mantes eren roges, i l'última vegada eren blaves. Trobí quatre monedetes pel camí. 6,68$.
Vaig córrer cap al supermercat, però vaig vore que hi havia dos persones molt grans a la porta que anaven vestits igual, així que per no tenir cap problema me n’aní a una pastisseria. Vaig ensenyar els diners i diguí:-què puc comprar amb això? -Dos pans i quatre coses de baix o dos pans i una cosa de dalt, em va dir amablement. -Tenen mantega? vaig preguntar, -no, la que queda se la mengen els soldats.-Doncs, dos pans i quatres trossos de coca de verdura. En eixir vaig pensar que havia aconseguit comprar, ara tornaré a casa i m'amagaré! De sobte vaig sentir: -ei mireu, dispareu! Bang bang!
De sobte ma mare començà a tirar sang. Vaig caure damunt d'ella, li va eixir un líquid roig per l'esquena, poc a poc queia damunt el gel i s'anava transformant en aquella cosa roja. Vaig començar a pensar que hauria passat si no haguera anat. Em queien llàgrimes dels ulls i l'únic que vaig poder fer va ser deixar la compra al pati de ma casa per al dia següent. Després cridi tant fort com vaig poder. Ma mare em va donar la mà ben fort i va morir. Només li vaig dir:
- Ens vorem demà a casa, mare.
- No, va contestar ella, no tornarem a casa.

El Gra de café

Quasi totes les històries comencen amb hi havia una vegada... però aquesta
no, aquesta història comença amb un gra de café, un simple gra de café. Aquest gra es va plantar a Colòmbia, un dels llocs on més café es fa. Cada dia Samuel, un jove de 26 anys, anava a arruixar el gra de café que el seu avi li havia regalat. Samuel tenia els ulls blaus, monyo daurat i no molt alt. Era simpàtic com el seu avi, i es feia amic de tots molt ràpidament. Cada dia Samuel anava a vore com progressava la seua planta, fins que un dia començà a brotar. I així passaren dies, mesos, anys, fins que la petita planta es transformà en un arbre menut i baixet que donava un café molt aromàtic i no molt amarg.

Quan l’arbre ja donava molts fruits rojos amb dos grans de café junts de color marró claret dins, Samuel i els seus pares començaren a collir-los per vendre’ls i traure diners per poder comprar més llavors i plantar-les. Els grans de café eren envasats amb una etiqueta que deia:

Café de Colòmbia
mmm...

eixa etiqueta i l’aroma que tenia atreia molta gent apassionada pels cafés exòtics d’altres països. Cada dia el café de Samuel era més conegut: en vore que es venia tant el declararen el millor café del món sencer. Un temps despres va decidir casar-se. La seua nòvia es deia Elena, tenia els ulls verds, cabell ros i era molt guapa. També tenia 26 anys. Era simpàtica, fàcil de convéncer i molt treballadora. Tots dos treballaven al camp. Varen tenir 3 fills, que quan es feren més majors també els ajudaren. Cada dia recorrien 6 quilòmetres per la serralada de Cocuy, fins arribar als arbres de café, també coneguts com cafetars. D’aquesta manera treien el seu negoci avant.

Aqueix treball anava passant de generació en generació fins que un dia els amos de la tenda Barbacoes gallineres van decidir fer unes xulles torrades a la muntanya i, sense voler, van cremar-la. Quan la família de Samuel es va enterar es posaren molt tristos i, al mateix temps, prou enfadats. Estaven pensant de començar de nou el seu treball, però van recordar el que Samuel, el seu avi que ja havia mort, va dir:

-Em va costar 10 setmanes que brotara la planteta i 5 anys més que isqueren els arbres i els fruits.

Per això van pensar que no pagava la pena tornar a fer funcionar el negoci i que s’havia acabat, però, en realitat, Samuel havia guardat al fons de l’armari una caixeta menuda de cuir amb 6 o 7 llavors d’aquell café tan bo, però eixa ja és una altra història.

primer dia

hola,

Em dic júlia Ribes, i aquest és el primer dia que escric.

He creat aquest blog per poder inventar històries noves i que la gent puga opinar sobre elles.

Espere pasar-m'ho molt bé escrivint en aquest blog.